Xavier Duran

Xip (de l’anglès chip, ‘trosset, estella’)

«Canviar de xip» és una expressió que es fa servir en català des de mitjans dels anys 90. Es diu quan canviem de tema o prenem una altra perspectiva. O bé quan canviem d’actitud. Segons el diccionari de sinònims de l’entitat Softcatalà, equival a canviar de parer o bé a adaptar-se. «Canvia el xip!» també és el nom d’una campanya de l’entitat Fundació puntCAT —que des del 2025 es diu Accent Obert— per fomentar que el navegador per moure’s per internet es configuri en català.

És una mostra de la popularitat d’un mot jove, que apareix en informàtica a principis dels anys seixanta. Però anem una mica més enrere. El 1946 es va inaugurar l’ENIAC, la darrera supercalculadora i precedent immediat dels ordinadors. En la seva primera demostració pública va fer una suma de cinc mil números en un segon. Pesava 30 tones i el seu funcionament es basava en 17.468 tubs de buit. Com el seu nom indica, eren tubs on s’havia fet el buit i on hi havia uns elèctrodes que amplificaven, commutaven o modificaven un senyal elèctric. Anomenades també vàlvules termoiòniques o vàlvules de buit, es basaven en la bombeta d’incandescència inventada per Edison a finals del segle XIX.

Tot i el gran avenç que varen significar i la forma com, perfeccionats, varen donar lloc a molts usos, eren molt grans i gastaven molta energia. Un any després de l’ENIAC, el 1947, va aparèixer el transistor, un element electrònic molt més petit i de consum molt menor. Té una data concreta d’invenció: el 23 de desembre de 1947. I el seus creadors foren els estatunidencs John Bardeen, William Shockley i Walter Houser Brattain, investigadors de la companyia telefònica Bell, que per això varen rebre el 1956 el premi Nobel de Física.

Els seus inventors li van donar primer diversos noms, però finalment es va imposar el de transistor, una contracció de transfer varistor. El varistor és un component electrònic que conté una resistència que varia segons el voltatge. Però el Comitè Nobel, en l’explicació del premi, deia que derivava de transfer i resistor, resistència. Aviat es va incorporar a diversos aparells i probablement el més popular eren les ràdios, que van passar a ser anomenades popularment transistors. Era una sinècdoque, en què una part, el transistor, passa a denominar el conjunt, la petita ràdio.

Aviat hi hauria un altra gran avenç: el circuit integrat. Va ser idea de l’enginyer estatunidenc Jack Kilby, a qui se li va acudir integrar tots els components d’un circuit, on a més de transistors hi havia condensadors i d’altres elements fets de materials diferents. Ell els va fer tots de silici i els va posar en un bloc. Poc després es fabricarien en petites plaques planes. Eren tan diminutes que el 1961 algú els va començar a anomenar, en anglès, chips, de la paraula que significa ‘trosset, estella de fusta, resquill de pedra’. Així ja teníem el circuit integrat, anomenat també xip o microxip. L’any 2000, Kilby rebria el premi Nobel de Física juntament amb el bielorús Zhores I. Alferov i l’estatunidenc Herbert Kroemer.

Els primers xips mesuraven 10 mil·límetres de costat i podien contenir fins a deu components. El 1980, en la mateixa superfície n’hi podia haver fins a un milió. I ara se’n poden encabir uns quants milions en xips de nanòmetres —milionèsimes de mil·límetre. L’evolució va ser tan ràpida des de bon principi que el 1965 el químic i físic californià Gordon Moore va proposar la llei que porta el seu nom. No era una demostració científica, sinó una apreciació: el nombre de transistors en un circuit integrat es doblava cada any. Deu anys més tard va modificar la seva previsió i va dir que es doblarien cada dos anys. I com que els transistors també eren cada vegada més potents, la seva velocitat s’incrementava encara més.

La llei es va complir almenys fins a mitjans de la dècada dels 2010, però es calcula que cap al 2016 ja no era vàlida. Hi ha limitacions físiques que impedeixen encabir-n’hi més. Però es desenvolupen altres tècniques, com ara un disseny diferent dels xips, la fotònica o els ordinadors quàntics. En definitiva, per augmentar la velocitat i superar els límits físics, investigadors i empreses han anat canviant de xip.

Xavier Duran, 100 paraules amb molta història (Valls: Cossetània, 2026), pàg. 340-342